La parròquia que es compta sola
Canillo, mil dues-centes cinquanta-cinc fitxes. Andorra la Vella, dues-centes cinquanta-vuit. No és un error.
Set parròquies, i tothom sap com van ordenades. A dalt la capital i Escaldes, enganxades, plenes de botigues; a baix les valls, boniques i buides. Ho sap qui hi viu i ho confirma qualsevol diumenge de trànsit a l’avinguda Meritxell.
Obre la guia i surt això: Canillo, mil dues-centes cinquanta-cinc fitxes; Encamp, mil trenta-sis; Ordino, vuit-centes cinquanta-set; la Massana, vuit-centes disset; Escaldes i Sant Julià, cinc-centes seixanta-sis cadascuna; Andorra la Vella, dues-centes cinquanta-vuit. La capital, última. La primera reacció és que les dades estan malament. La segona, que incomoda més, és que les dades estan bé.
El que tens al davant és el mapa del que el país ha posat per escrit sobre si mateix. A les valls hi ha circs glacials, cims, fonts, bordes i refugis, i tot això té nom en un registre obert perquè la muntanya no canvia de propietari ni de rètol. Una botiga de la capital no hi és fins que algú la declara i algú més la publica.
Per això una parròquia aquí no és un districte sinó un subjecte: no la compten, es compta. Canillo omple columna perquè les seves pedres tenen nom des de fa segles i l’Estat les ha inscrites una per una. La capital parla per una altra boca: la dels seus titulars, que diuen el seu nom, la seva hora i el seu preu quan prenen la fitxa.
Inscrit al llibre: el circ glacial, el cim, la font, la borda, el refugi.
No inscrit: la botiga de la cantonada, oberta des de fa vint anys.
Hi ha una història molt antiga en què un cens obliga tothom a tornar al seu poble d’origen, i el país sencer es posa en moviment perquè algú ha decidit comptar-lo; de resultes d’aquell recompte en va néixer, diuen, tot el que va venir després. Un altre escriptor, ben a prop nostre en el temps, va fer que un viatger descrivís ciutats a un emperador fins que va quedar clar que l’imperi no era als mapes sinó a les descripcions. Tots dos tenen raó sobre aquestes set columnes, i no s’avenen gens: comptar un país el mou; i el país acaba essent allò que se n’ha explicat.
De les dues coses, aquí la feina és la primera i el perill és la segona. Per això al costat de cada xifra hi ha la seva procedència: una columna alta parla de registres oberts, i el trànsit de Meritxell es mesura amb una altra vara.
Fa tres paràgrafs has decidit quina parròquia era la important mirant la llargada d’una llista.
A les vuit del vespre, a Canillo, un circ glacial amb nom propi i fitxa descansa a les fosques sense ningú a la vora. A dues passes de Meritxell, una vitrina encesa il·lumina mitja vorera, i al llibre, davant d’aquell portal, no hi ha escrit res.