L’hora en què tanca el país
L’Estat té el país mesurat fins al centímetre. L’hora d’obrir la posa qui té la clau.
Tothom sap el ritme. De nou a una, tancat per dinar, de quatre a vuit, i diumenge res — un país prou petit perquè els seus horaris càpiguen al cap com un número de telèfon. Es reciten els uns als altres a la frontera, amb aquella seguretat que no admet rèplica. I gairebé mai s’equivoquen. Aquest és exactament el problema.
Equivocar-se poques vegades no és saber, i la diferència només apareix davant d’una porta. Dues persones, les deu del matí, el mateix vidre. La primera estira la maneta sense llegir el rètol. La segona llegeix el rètol i espera. La primera és la que viu aquí des de fa anys — i no recorda cap horari: recorda un costum que ha coincidit amb l’horari prou sovint perquè deixés, en algun moment que no sabria datar, de distingir-los.
El país està mesurat amb una precisió que poca gent imagina: dotze mil set-cents set contorns d’edifici amb la seva alçada, onze mil cinc-centes setanta-una adreces, divuit mil sis-centes quaranta-cinc inscripcions al registre d’empreses. Hi ha la paret, hi ha el nombre de plantes, hi ha el nom legal i l’activitat declarada. L’hora d’obertura no hi consta — a cap país hi consta. És l’únic fet d’un negoci que no pertany a l’Estat sinó a qui obre.
Perquè l’horari no és una propietat de l’edifici: és un acte de voluntat, repetit cada matí per una persona amb una clau. Per això el nostre obert ara es calcula sobre l’horari que el titular declara i signa, i per això la seva signatura hi apareix. La paret la certifica el cadastre; l’hora la certifica l’amo.
Horari (segons el titular): dilluns a divendres 09.00–13.00 · 16.00–20.00. Dissabte, matí. Diumenge, tancat.
I per damunt de tots dos hi ha una tercera autoritat, que no signa res. Equipament d’hivern obligatori al port: quan el senyal s’encén, el país tanca hores abans que cap rètol, i la botiga roman oberta davant d’un carrer on aquella tarda no arribarà ningú. El calendari el fan els homes; el tancament, de vegades, el firma la neu.
Un vell pensador deia que sabia perfectament què era el temps fins que algú li demanava que ho expliqués. Un altre va posar dos homes a esperar al costat d’un arbre una cita que no acabava d’arribar mai, i els va deixar descobrir que l’espera no porta rellotge a dins. Tots dos tenen raó en aquesta porta, i es contradiuen del tot: l’hora és dins teu fins que l’has de dir en veu alta; i l’hora no és enlloc fins que arriba algú amb claus i en fabrica una.
Quan has començat aquesta pàgina li has concedit uns minuts. També era un acte de voluntat, i també l’has renovat a cada paràgraf.
En algun lloc de Meritxell, ara, algú gira una clau des de dins, més aviat del compte, perquè el temps ja ho ha decidit per ell. Al vidre, el rètol continua dient quatre. Ho dirà tota la tarda, a un carrer buit.