Frontera i carburant

Dues fronteres, cinquanta-vuit estacions, i el punt exacte on la seguretat comença a costar diners.

Pregunta a qualsevol que hagi entrat a Andorra més de dues vegades sobre el preu del carburant, i despatxarà la pregunta abans que l’acabis. Aquí és barat, és clar — com que l’aigua mulla, com que els diumenges són tranquils. Omplen el dipòsit sense mirar el rètol. Així de segurs n’estan.

I això és precisament el detall que els delata. No la ignorància — la confiança. Aquella mena concreta, ben instal·lada, que va deixar de comprovar perquè, en algun moment, va deixar de necessitar-ho. Dos sortidors més enllà, algú mira el mòbil abans de decidir-se. Aquest és qui realment aconsegueix el preu que l’altre presumeix de memòria.

El que la memòria calla és senzill: un preu, en el moment que el llegeixes, ja és una fotografia d’on era la realitat fa una estona. Cinquanta-vuit estacions no comparteixen un sol número, i el número de qualsevol d’elles és una promesa d’unes hores enrere — no un fet d’ara, ni el que tens al cap, ni, tècnicament, el que acabes de llegir fa tres segons.

Les dues carreteres d’entrada ho fan tangible. La Farga de Moles des d’Espanya, Pas de la Casa des de França — cadascuna amb la seva cua els matins dolents, cronometrada i publicada, no imaginada, i cap de les dues d’acord amb l’altra, ni amb ella mateixa fa una hora. Una volta de deu quilòmetres només surt a compte quan l’estalvi supera el que crema la mateixa volta.

Es fa constar: aquest punt exacte en què l’enginy deixa de pagar-se sol i comença a costar benzina.

Passat aquest punt, no estàs estalviant. Estàs fent un cercle petit i molt satisfet.

O no ho calculis. Omple al primer sortidor que trobis. Ningú t’ho impedeix, i al dipòsit li és igual — sempre li ha estat igual, i aquí hi ha alhora tot el problema i tot l’alleujament.

Fixa’t, ara mateix, acabant aquesta frase, en què estàs fent amb ella: arxivant l’assumpte com un fet ja après, tal com el conductor segur va arxivar «aquí és barat» fa uns anys — cert quan es va encunyar, gastant-se des de llavors. Ningú es banya dues vegades al mateix riu, diu el vell adagi — normalment citat per gent que mai no ha comprovat si l’aigua hi estava d’acord.

En algun lloc darrere teu, ara mateix, en un rètol que ja has deixat de mirar, una xifra està canviant. Ho ha fet tota l’estona que has llegit això. Ho tornarà a fer abans que arribis a la rotonda.