Guia.ad

Totes les proves

Qui ha confirmat que aquí hi ha una farmàcia

Divuit mil sis-centes quaranta-cinc inscripcions. Cada fitxa diu quina autoritat respon de la seva.

La creu verda és el senyal en què la gent confia sense pensar-hi. En una ciutat desconeguda, amb mal de queixal i sense idioma, no es busca una farmàcia: es busca la creu. Funciona arreu, no demana explicacions, i aquesta és precisament la seva feina.

En una fitxa, la paraula confirmat fa exactament el mateix efecte, i quasi ningú no s’atura a preguntar qui ho confirma. Hi confies perquè la paraula ocupa el lloc on esperaves una garantia — i si et sembla que és filar prim, és que la paraula ja ha fet la seva feina amb tu.

Val la pena filar-hi. El Principat manté divuit mil sis-centes quaranta-cinc inscripcions al registre d’empreses, onze mil cinc-centes setanta-una adreces oficials i dotze mil set-cents set contorns cadastrals. Això és molt i és exacte, i diu una cosa molt concreta: que una societat va constituir-se, declarar una activitat i rebre resposta. Que avui, a aquella cantonada, la creu verda segueixi encesa és una altra afirmació, i demana un altre testimoni.

Per això cap fitxa d’aquesta guia diu «confirmat» a seques. Diu qui ho confirma: el registre de l’Estat, una comprovació sobre el terreny, o el titular del negoci signant el que és seu. Són tres autoritats amb tres competències, i cadascuna respon del que efectivament sap. Una etiqueta única que les fongués totes seria tranquil·litzadora, i seria falsa en silenci.

Font de la fitxa: registre d’empreses. Comprovació sobre el terreny: pendent. Declaració del titular: pendent.

Un pintor va dibuixar una pipa impecable i va escriure a sota que allò no era una pipa, cosa que va ofendre molta gent que tenia raó i no ho sabia. Un novel·lista, bastant abans, va fer que un home es fes ric comprant camperols morts que seguien vius als padrons, i no va caldre inventar-se res: els padrons existien. Tots dos tenen raó davant d’aquesta creu verda, i no s’entenen gens: la representació no és la cosa; i la representació es ven, es grava i es cobra igualment, precisament quan la cosa ja no hi és.

Entre aquestes dues veritats hi viu qualsevol catàleg del món, i només se’n surt d’una manera: dient, davant de cada dada, de qui l’ha presa. El paper respon del paper. La porta respon de la porta.

Aquesta frase te l’has creguda perquè estava escrita amb la mateixa lletra que la resta. Mira, abans de passar a la següent, si porta nom a sota.

De nit, a Escaldes, una creu verda s’encén i s’apaga sobre una porta amb el pany canviat aquesta primavera. El registre diu el que deia al març. A la cantonada no hi ha ningú per dir el contrari.