Vuit minuts a peu
Quatre-cents quilòmetres de camins catalogats, i un número que es compta fins a la porta.
«A vuit minuts a peu.» Ningú no demana mai qui ho ha cronometrat. La xifra té aquella precisió modesta que desarma — no deu, no un quart d’hora: vuit — i amb això ja t’has posat les sabates.
El detall que la delata és que sempre és a peu i mai és costa amunt. Arribes quatre minuts tard, bufant, i et retreus a tu mateix la forma física, que és exactament el que havia de passar: la frase no et va mentir en el nombre, et va mentir en la línia. Al món, aquests vuit minuts solen ser un radi en línia recta dividit per un vianant mitjà que no existeix i que, sobretot, no puja.
Andorra no permet aquesta comoditat. El país té quatre-cents quilòmetres de camins catalogats i vint-i-una rutes de llarg recorregut, i entre dos carrers paral·lels sovint hi ha quaranta metres de desnivell. Per això aquí el minut es calcula sobre el graf real de carrers, voreres i escales, i es compta fins a la porta: no fins al centre de l’edifici, sinó fins al punt on es posa la mà al pany.
Aquell punt es determina de tres maneres, i la fitxa diu sempre quina: comprovació sobre el terreny, deducció de l’adreça oficial o projecció sobre l’eix del carrer. Un número que mou el teu cos mereix que se’n conegui l’origen. I passats vuit-cents metres a peu, el càlcul proposa el que faria qualsevol d’aquí: sortir al camí i caminar-lo.
Línia recta: 190 m. Camí real: 540 m. Desnivell: +38 m. Resultat: vuit minuts.
Un antic va demostrar que el corredor més ràpid no atraparia mai una tortuga, perquè entre tots dos sempre hi queda una meitat per recórrer, i va deixar vint-i-cinc segles de gent incòmoda amb un argument que no poden refutar ni creure. Un altre, molt més tard, va escriure els seus millors pensaments caminant i va sostenir que una distància no existeix fins que un cos l’ha travessada. Tots dos tenen raó en aquesta escala, i no s’avenen gens: el nombre devora el pas, infinitament; i només el pas fa que el nombre vulgui dir res.
D’aquestes dues coses, un mapa només en pot donar una. Per això la dóna comptada i no arrodonida: vuit minuts que algú pot repetir amb un cronòmetre a la mà.
Fa un moment has calculat quant et queda d’aquest text mirant la barra de la dreta. En línia recta.
Entre el carrer de dalt i el de baix hi ha una escala de vint-i-dos graons que cap radi no considera un carrer. La porta només es veu des del graó més baix, i només si la busques.