Guia.ad

Totes les proves

L’església romànica contra el fus horari

Cent vint-i-sis monuments, i un edifici datat alhora als segles XI-XII, XVI-XVII i XX.

«Església romànica del segle XI.» La frase es llegeix com una data de naixement, i el visitant la desa tal qual: una pedra, un segle, una casella plena. Després fa la foto i se’n va tranquil.

El detall que el delata és la pregunta següent, sempre la mateixa: i quan la van construir? Espera un número. L’edifici no en té un — i no perquè s’hagi perdut el paper, sinó perquè en té tres, i tots tres són certs alhora.

Al registre d’Andorra hi ha cent vint-i-sis béns protegits, quaranta-dos dels quals són esglésies. La casella de datació d’un d’ells diu, literalment: XI-XII; XVI-XVII; XX. La més antiga de totes arrenca l’any set-cents u. I «romànic» hi consta només en deu fitxes, perquè el romànic no és una edat: és una manera de posar la pedra, i la pedra d’aquí sovint és més vella que el nom que li donem.

Per això aquí no es converteix res en un sol any. Es guarda l’any d’inici, l’any final i la frase tal com la va escriure el registre, amb els seus punts i comes. La datació no és una data: és una llista d’ocasions en què algú va tornar a aixecar aquell mur.

Datació: XI-XII; XVI-XVII; XX. Estil: arquitectura de granit. Edat: —

Es discuteix des de fa segles sobre una nau a la qual van anar canviant una post rere l’altra fins que no en quedava cap d’original, i encara no hi ha acord sobre si era el mateix vaixell. A l’altra punta del món hi ha un santuari que es torna a construir sencer cada vint anys amb fusta nova, i allà ningú no es fa la pregunta: l’autenticitat no és a la fusta, és en l’acte de refer-lo. Tots dos tenen raó davant d’aquesta absis, i es contradiuen de ple: si ho has substituït tot, ja no és allò; i només allò que s’ha refet mil vegades continua essent-ho.

El campanar, mentrestant, toca una hora decidida a mil quilòmetres d’aquí. El fus horari és una graella repartida des de fora, útil i recent; el mur que hi ha a sota no en sap res i no li deu res.

Has llegit «segle XI» com si fos un any. Són cent anys, exactament els mateixos que n’ocupa el teu.

A les set en punt, la campana marca una hora pactada a l’altra banda del continent. El so surt per una porta barroca, travessa un absis de pedra mil anys més vell i rebota en una teulada posada el mil nou-cents setanta-u.