Tres testimonis
La terra la certifica el cadastre. L’ofici, qui el porta. El camí d’avui, qui hi passa ara mateix.
Els catàlegs del món parlen amb una sola veu, i és una veu sense nom. Diuen l’adreça, l’horari i la distància amb la mateixa entonació plana, com si tot plegat vingués del mateix lloc. És còmode de llegir i és la cosa més cara que s’hi paga.
Perquè el lector no demana mai qui ho ha dit. Demana si és a prop, si és obert, si val la pena; i accepta les tres respostes de la mateixa mà, sense adonar-se que només una de les tres pot saber-ho realment. Les nou proves anteriors anaven totes d’això, cadascuna des d’una porta diferent.
Un país petit ho fa visible com cap altre. Andorra es declara en tres veus. La terra la diu l’Estat, i la diu bé: dotze mil set-cents set contorns cadastrals amb la seva alçada, onze mil cinc-centes setanta-una adreces, mil vuit-cents vint-i-cinc topònims, cent vint-i-sis monuments datats. L’ofici el diu qui el porta: el nom del local, l’hora d’obrir, el preu, la marca que té a la prestatgeria. I el camí d’avui el diu qui hi passa ara: la cua a la duana, la neu al port, el sortidor que ha canviat la xifra fa vint minuts.
Cap de les tres pot parlar per les altres. El cadastre no sap a quina hora s’obre la porta que ell mateix ha dibuixat amb precisió de centímetre. El titular no sap què hi ha al coll en aquest moment. El qui és al coll no sap de qui és la paret que té al davant. Per això cada dada d’aquesta guia porta el nom del seu testimoni, i per això no n’hi ha cap que en porti dos.
El lloc: cadastre, adreces, toponímia, patrimoni.
L’ofici: declaració del titular.
El camí: observació del moment.
Una dona, en una història molt vella, teixia de dia i desfeia de nit, i va aguantar anys així: mentre la feina no s’acabés, res no podia passar. A les catedrals, el picapedrer col·locava una pedra sabent que no veuria mai la volta, i la col·locava bé precisament per això. Totes dues tenen raó sobre un catàleg, i no s’avenen gens: la feina inacabada és el que et protegeix; i la feina inacabada és l’única que val, perquè la continuarà algú altre.
Un circ glacial seguirà al seu lloc l’any que ve, i el cadastre pot dormir tranquil. Una porta, no. D’aquí ve tot el ritme d’aquesta casa: el que no canvia es guarda, i el que canvia es torna a preguntar a qui ho sap.
Has llegit deu proves preguntant-te, a cada xifra, qui la signava. Aquesta pregunta ja no te la treurà ningú, i no serà només aquí on la faràs.
A dos quarts de nou, a Meritxell, una persiana puja. El cadastre té la paret des de fa anys; el rètol, el seu amo; el carrer encara no té ningú que hi passi per dir-ho.